domingo, 20 de marzo de 2011

València, perdona'm

Ara entenc a Joan Fuster, a Vicent Andrés Estellés, a Mercè Rodoreda, a Joanot Martorell i, perdoneu la meua ignorància i incompetència al referir-me a ell amb aquestes banals paraules, a Jaume I. Ara entenc el que sentien tots plegats quan passejaven pels mateixos carrers que ara contemple jo. Ara sé de la passió amb que es referien a la Terra Mare. Ara sé l’interés d’uns per conquerir-la i fer-la seua, nostra; i també sé de la necessitat d’altres d’expandir-la, no només geogràficament, també cultural i socialment. Sé del marcat èmfasi per descriure-la als llibres i als poemes, i fins i tot a les pintures i escultures. Sé perquè cal fer viure les nostres tradicions i la nostra llengua, la qual no és pas una tradició, sinó que és part intrínseca de la història, de nosaltres.

Em dol i demane disculpes novament si s’evidencia la meua bogeria al vanagloriar la gran ciutat que és València i al referir-me als seus carrers, amplis alguns i estrets i bohemis uns altres, com a glopades d’aire parisenc. Carrers de festa, carrers d’alegria, nens que corren, mares que guaiten i pares que fan matí al bar de la cantonada. Descripció profana si vas a comparar-la amb les mencions dels literats que avui sé ben bé que eren certes: dubte que hagi mai a València dos amants iguals que els d’Estellés, dubte que hi haja cap persona que lluite de la mateixa forma, o més, que ho va fer Fuster, em ric de qui negue que Llull, March, Roig, Valor, Martorell i Rodoreda no han fet res per aquestes terres i clame al cel perdó i indulgència per a aquelles persones que menyspreen la seua terra, perquè no saben certament el significat de les seues barates paraules.

Uns diuen que és una ciutat més, que Barcelona és millor. Benvolguts innocents, no hi ha ciutat, poble, gent ni patrons culturals millors ni pitjors. Cada ciutat enamora d’una forma particular. I saps que una ciutat és més que edificis i carrers quan escoltes al teu interior una reconfortant veu que t’anuncia que tu pertanys a eixe màgic espai, que tot aquest temps estava desitjant vore’t, que delejava vehement retrobar-se amb tu. T’adones alhora que tots aquestos anys estaves equivocat, que tu no buscaves una persona o objecte material. Tu buscaves emocions i sensacions abastables només per a persones que somien i lluiten per aconseguir el que volen. Perdona’m València per aquestes paraules massa grans i perilloses, però tot el que buscava ho he trobat amb tu.

jueves, 17 de marzo de 2011

Sentiments vitalicis

Pensava que fora trobaria el meu lloc i una nova vida. Altres aires, altres persones, altre món. Com d’equivocat estava! Què m’han donat els nous carrers? I la tèbia gespa verda? I la fàtua terra promesa? Gairebé nous sentiments. Sentiments trencats.

Temerós i aferrat a la por, caminava amb il·lusió. Mesos després pense que no he triat bé. No he agafat bé el lloc. També, amb el dramatisme ficat ara dintre meu, faig comptes dels moments dels que he gaudit fins ara. Gaudir, de gaudir bé; deixant de banda les meues expectatives ideals. Dels últimes dies fins avui, he disfrutat amb la gent de sempre, amb la meua gent propera de la que tenia por d’oblidar o de quedar-me aferrat a ells.

No tot és negre, ni rosa, ni gris. Fora hi ha gent meravellosa. Gent a la qual agraix per conèixer si bé m’han aportat coses que al meu cercle habitual no hauria trobat mai. Meu donat sentiments meravellosos impossibles d’oblidar. Meu fet de pilars, al igual que ho feien demés persones mesos enrrere (J L M). Sou genials.

No és dolor. Ni són llàgrimes. És més bé una espècie de fúria interior que no acabe de lliberar per por. Una por absurda donat que tan sols han sigut cinc mesos lluny de casa. Tan poc importa a la gent com em senta jo? Tan poc digne sóc que hem mereix un tracte infrahumà i despectiu? Així és com sempre tracteu als vostres? Així demostreu un amor de merda que no és amor, que és dolor i que és rancor? Així és com m’escup la vida de la seua suposada cuidadora mà? Així tracta el allà als que som d’ací? Només hi ha hipocresia i supèrbia? Pequeu tots d’arrogància i immundícia? Tan poc feliç puc ser que no trobe mai res enlloc on vaja?

Desconfie de les paraules grans. Desconfie de seguretat, d’amor, d’ajuda, d’amics i d’estima. Vull escapar. Anar-me’n. Perquè no em mereix açó. No em mereix aquest patiment. No em considere dolent. No considere que em tinga que trobar sempre persones dolentes. Vull les meues. Les de sempre. Les que no em fan mal. Les que em cuiden. Hui per hui hem quedaria a la meua casa. Tancat indefinidament.

miércoles, 16 de marzo de 2011

Escribirte

"Se fue la huella que dejabas con tus dedos
se fueron los altares y los credos
las reglas que inventaste con tu amor"

Quería hacerte un poema.
Demostrar que siento por ti.
Hacerte ver que no sólo me dejo llevar por malas palabras.
Comprender que contigo todo se acaba.
Decirte que a tu lado mi cordura queda anestesiada.
Que tu luz me da abrigo y me respalda.
Que tu voz me tranquiliza cuando pierdo la calma.
Que tú eres el calor que me faltaba.

Sin embargo, me ahogo y siento que a esto algo le falta.
¿Qué más dan las otras miradas si tú eres todo por lo que rogaba?
Llanto, lloro, sonrisas cortadas.
Tú me haces volver a sentir todo lo que olvidaba.
Eres mi norte.
Cruzo la frontera por ti para encontrar mi horizonte.

Por poco que te diga.
Por poco que te pida.
Te repito hoy, mañana y todos los días
que persona como tú jamás en esta vida.

miércoles, 9 de marzo de 2011

Bailando en la oscuridad

Noche. Música. Cuerpos. Movimientos. Sudores. Y agua fría… Las luces de la discoteca estaban apagadas pero la música sonaba. Sin inmutarme, yo seguía bailando, movía  mis pies y mis brazos, agitaba la cabeza, me revoloteaba el cabello, bailaba en la oscuridad. No era consciente de mi alrededor, mis amigos no estaban a mi lado. Me encontraba en algún lugar, perdido entre la multitud y la escasa visión que daban las luces de neón de la bola de espejos, ahora encendidas. Mis pantalones ajustados y mi camisa holgada me daban cierta sensación de libertad, sobre todo cuando sonaba algún éxito R&B.

El DJ, eufórico de éxtasis, nicotina y cocaína, acompañaba a su público gritando y saltando. Contemplándolo se encontraban tres chicas jóvenes deseosas de pasión, aceleración y poco freno de mano, que veían en él todas las posibilidades sexuales de la noche. “¡Qué bueno está!” pensaban. Pobre ilusas…
Cuando tocaron las cinco de la mañana llegó un nuevo pinchadiscos para sustituir al hombre actractivo y varonil que provocaba la locura a esas tres jóvenes. Ahora, el DJ con paso firme, seguro y mirada dilatada se abre paso entre la gente, visualiza a una chica morena que lleva un conjunto de tonalidades ocres y marrones, la toma entre sus brazos y la besa. Me besa a mí. Beso robado. Beso querido. Beso soñado. Él era mío.