Ara entenc a Joan Fuster, a Vicent Andrés Estellés, a Mercè Rodoreda, a Joanot Martorell i, perdoneu la meua ignorància i incompetència al referir-me a ell amb aquestes banals paraules, a Jaume I. Ara entenc el que sentien tots plegats quan passejaven pels mateixos carrers que ara contemple jo. Ara sé de la passió amb que es referien a la Terra Mare. Ara sé l’interés d’uns per conquerir-la i fer-la seua, nostra; i també sé de la necessitat d’altres d’expandir-la, no només geogràficament, també cultural i socialment. Sé del marcat èmfasi per descriure-la als llibres i als poemes, i fins i tot a les pintures i escultures. Sé perquè cal fer viure les nostres tradicions i la nostra llengua, la qual no és pas una tradició, sinó que és part intrínseca de la història, de nosaltres.
Em dol i demane disculpes novament si s’evidencia la meua bogeria al vanagloriar la gran ciutat que és València i al referir-me als seus carrers, amplis alguns i estrets i bohemis uns altres, com a glopades d’aire parisenc. Carrers de festa, carrers d’alegria, nens que corren, mares que guaiten i pares que fan matí al bar de la cantonada. Descripció profana si vas a comparar-la amb les mencions dels literats que avui sé ben bé que eren certes: dubte que hagi mai a València dos amants iguals que els d’Estellés, dubte que hi haja cap persona que lluite de la mateixa forma, o més, que ho va fer Fuster, em ric de qui negue que Llull, March, Roig, Valor, Martorell i Rodoreda no han fet res per aquestes terres i clame al cel perdó i indulgència per a aquelles persones que menyspreen la seua terra, perquè no saben certament el significat de les seues barates paraules.
Uns diuen que és una ciutat més, que Barcelona és millor. Benvolguts innocents, no hi ha ciutat, poble, gent ni patrons culturals millors ni pitjors. Cada ciutat enamora d’una forma particular. I saps que una ciutat és més que edificis i carrers quan escoltes al teu interior una reconfortant veu que t’anuncia que tu pertanys a eixe màgic espai, que tot aquest temps estava desitjant vore’t, que delejava vehement retrobar-se amb tu. T’adones alhora que tots aquestos anys estaves equivocat, que tu no buscaves una persona o objecte material. Tu buscaves emocions i sensacions abastables només per a persones que somien i lluiten per aconseguir el que volen. Perdona’m València per aquestes paraules massa grans i perilloses, però tot el que buscava ho he trobat amb tu.
