martes, 26 de abril de 2011

Euro-chaka-chaka

A falta de dos semanas para la celebración y de pocos días para el inicio de los ensayos, Eurovisión este año viene cargado de pocas sorpresas, o eso parece. La falta de calidad en las canciones se hace patente ya que de cuarenta y tres composiciones, la mitad de ellas no cumplen las expectativas  para presentarse a un certamen musical. Así, los arreglos caseros y la falta de interés por llevar una candidatura seria predominan en la Europa del Este.

De ese modo, países acostumbrados a pasar a la final de Eurovisión verán también este año cumplido su objetivo, sin candidaturas merecedoras de ello. Es el caso de la madre patria rusa, Turquía, Georgia, Armenia, Ucrania y Albania, que llevan temas insulsos que servirán para aburrir al público europeo y dejarlo pasmado cuando escuchen “boom boom chaka chaka, your love is laka laka”. Destacar, además, la esperpéntica mezcla entre composición étnica y euro-hit que propone Grecia, lo que supone un horror y una ofensa al buen gusto. Aunque, eso sí, ¿qué sería de Grecia sin llevar un cuerpo atlético con bailarines semidesnudos? Ante todo, será el voto vecinal y la asignación arbitraria en las dos semifinales lo que les dé el ticket de oro a estos países.

Pero no todo es malo. En el otro extremo de la balanza, nos encontramos con canciones dignas de alabanza que llevan tras de sí un equipo de producción y promoción inmejorable. Van en cabeza tres de los cuatro países que se reincorporan este año a Eurovisión tras años de ausencia: Austria, con una cantante con porte seguro y coro góspel incluido, Hungría, en busca del dance cual Kate Ryan, e Italia, que destaca entre los cuarenta y tres países por su transgresión en cuanto a la estructura de la canción. Mencionar también rápidamente a Suecia y a Reino Unido, que apuestan por clichés masculinos, a Noruega, Suiza, Polonia, Eslovenia y Estonia, que envían voces femeninas con grandes voces y espectaculares puestas en escena, y Dinamarca y Azerbaiyán, que darán la campanada con canciones melódicas y pegadizas interpretadas por un grupo, en el caso escandinavo, y un dúo en el caso de la Tierra del Fuego.

Izquierda: Magdalena Tul (Polonia) Derecha: Getter Jaani (Estonia)

Poco que decir de la ganadora del año pasado, Lena, que repite candidatura pero no por ello victoria, y de la española Lucía Pérez, que llamará la atención por su vestuario y por la alegría que radica en Que me quiten lo bailao. Para finalizar, puestos a destacar a alguien, es el joven francés el favorito en todas las encuestas para llevarse el gato al agua el próximo 14 de mayo. Sin embargo, me declaro escéptico ante la posibilidad de que Europa vote masivamente una canción lírica en corso.

Nada más. No digo  mis favoritos, ni doy predicciones, es muy pronto.

lunes, 18 de abril de 2011

Ignonimia

Que madure dice…

Las palabras te quedan grandes. El lenguaje te supera. Tu fría mirada te ridiculiza. Tus gestos son irrisorios. Y tú, sin embargo, te ves en términos de grandiosidad y perfección. Me tengo que reír.

Si consideras que mi forma de actuar, mis pensamientos y lo que hablo es infantil, que pervivo en la adolescencia y que soy un inmaduro, me da igual. Me produces indiferencia. ¿Qué persona en su sano juicio le diría todo eso a otra? ¿Un amigo? Permíteme dudarlo. Dices cosas sobre el mundo y la vida que no tienen sentido. Tu pensamiento está aún por desarrollarse. Tus comentarios acerca de los temas son irrisorios: si no sabes nada, cállate la boca porqué si no pones en evidencia tu carencia cerebral. Crees conocer todo y todo en tu boca es nada. No entiendes nada. Sólo sabes de superficialidades. Tu cabeza está apagada, causa quizás de las pocas luces de las que gozas.

La cara, fiel reflejo del alma. Totalmente cierto, sólo hay que verte para saber cuál es la viva imagen de la estupidez. Baja de tu mundo de Dutti, Gucci, Ray-Ban, iPhone y aterriza. Lo que tú consideras como modelo a seguir es totalmente erróneo. Deja de usar ese tono de voz sarcástico con tintes altaneros porqué, permíteme decírtelo y sí oféndete, no va contigo. Tú entiendes más de farándula que de política, sabes más de chulería que de cultura, estás al tanto de los demás para menospreciarlos y así considerarte superior a ellos. Discriminas, racista, a los que no visten, hablan, piensan y actúan como tú. Felicidades tú contribuyes a destruir el mundo con hipocresía y falsedad.

Me llamas adolescente y que tengo que crecer, entre otras cosas dudosamente éticas. No tengo más que decir. La gente es sabia y tendrá una opinión no favorable acerca de las personas como tú. Personas clasistas que se alimentan de comerse la mierda de su ombligo. Me río en tu cara de tu ignorancia. Cuidado con las palabras mayores si no quieres que la ignonimia que provocas se vuelva en tu contra. Sigue así, sigue haciendo el ridículo. Se te da francamente bien.

domingo, 10 de abril de 2011

Laura

Traspasaste la vida y te alejaste de lo terrenal. Volaste y llegaste extrapolando tu libertad. Apostaste tus sentimientos, sabiendo que podías no ganar. Gritaste y soñaste que tú también podrías amar.

Te rebelaste contra todo. Daba igual si era él o ella, lo importante era arriesgar. Cruzaste la línea que separa deseo de realidad y sin pretenderlo la pasión surgió y te hizo estallar: practicaste el amor sin saber que estabas firmando un contrato contra tu corazón. Tu aire, tu risa, tu humor, se vieron envueltos en un pacto con clausulas de posesión, devastación y emociones que robaban tu energía, tu yo, tu satisfacción. Pero tú no te mientes, ni a ti ni a los demás y, robándote la vida tu amor, escribiste el punto y final sentenciando una condena y unas consecuencias que nunca pudiste imaginar.

Pero eres diferente. Eres extraterrenal. Eres Eros en el deseo carnal, Venus en el pasional, Cronos en el tiempo, Ares en la guerra, musa de los sentimientos. La batalla todavía estaba en píe y de reina de la victoria tú quisiste vencer. No hay pérdida sin triunfo ni lucha sin cobro. Eres la tierra que protege a sus nativos del huracán. Eres el viento y la tempestad que lucha por los suyos lejos de la tierra, pero cerca del mar. Desencadenas y evades, hacer ver la realidad. Eres los ojos de lo que nuestro corazón quiere hacer pero nuestra mente no deja ejercer.

Diana, Laura, Laurel. Contigo en tierra o mar siempre estaré.

domingo, 20 de marzo de 2011

València, perdona'm

Ara entenc a Joan Fuster, a Vicent Andrés Estellés, a Mercè Rodoreda, a Joanot Martorell i, perdoneu la meua ignorància i incompetència al referir-me a ell amb aquestes banals paraules, a Jaume I. Ara entenc el que sentien tots plegats quan passejaven pels mateixos carrers que ara contemple jo. Ara sé de la passió amb que es referien a la Terra Mare. Ara sé l’interés d’uns per conquerir-la i fer-la seua, nostra; i també sé de la necessitat d’altres d’expandir-la, no només geogràficament, també cultural i socialment. Sé del marcat èmfasi per descriure-la als llibres i als poemes, i fins i tot a les pintures i escultures. Sé perquè cal fer viure les nostres tradicions i la nostra llengua, la qual no és pas una tradició, sinó que és part intrínseca de la història, de nosaltres.

Em dol i demane disculpes novament si s’evidencia la meua bogeria al vanagloriar la gran ciutat que és València i al referir-me als seus carrers, amplis alguns i estrets i bohemis uns altres, com a glopades d’aire parisenc. Carrers de festa, carrers d’alegria, nens que corren, mares que guaiten i pares que fan matí al bar de la cantonada. Descripció profana si vas a comparar-la amb les mencions dels literats que avui sé ben bé que eren certes: dubte que hagi mai a València dos amants iguals que els d’Estellés, dubte que hi haja cap persona que lluite de la mateixa forma, o més, que ho va fer Fuster, em ric de qui negue que Llull, March, Roig, Valor, Martorell i Rodoreda no han fet res per aquestes terres i clame al cel perdó i indulgència per a aquelles persones que menyspreen la seua terra, perquè no saben certament el significat de les seues barates paraules.

Uns diuen que és una ciutat més, que Barcelona és millor. Benvolguts innocents, no hi ha ciutat, poble, gent ni patrons culturals millors ni pitjors. Cada ciutat enamora d’una forma particular. I saps que una ciutat és més que edificis i carrers quan escoltes al teu interior una reconfortant veu que t’anuncia que tu pertanys a eixe màgic espai, que tot aquest temps estava desitjant vore’t, que delejava vehement retrobar-se amb tu. T’adones alhora que tots aquestos anys estaves equivocat, que tu no buscaves una persona o objecte material. Tu buscaves emocions i sensacions abastables només per a persones que somien i lluiten per aconseguir el que volen. Perdona’m València per aquestes paraules massa grans i perilloses, però tot el que buscava ho he trobat amb tu.

jueves, 17 de marzo de 2011

Sentiments vitalicis

Pensava que fora trobaria el meu lloc i una nova vida. Altres aires, altres persones, altre món. Com d’equivocat estava! Què m’han donat els nous carrers? I la tèbia gespa verda? I la fàtua terra promesa? Gairebé nous sentiments. Sentiments trencats.

Temerós i aferrat a la por, caminava amb il·lusió. Mesos després pense que no he triat bé. No he agafat bé el lloc. També, amb el dramatisme ficat ara dintre meu, faig comptes dels moments dels que he gaudit fins ara. Gaudir, de gaudir bé; deixant de banda les meues expectatives ideals. Dels últimes dies fins avui, he disfrutat amb la gent de sempre, amb la meua gent propera de la que tenia por d’oblidar o de quedar-me aferrat a ells.

No tot és negre, ni rosa, ni gris. Fora hi ha gent meravellosa. Gent a la qual agraix per conèixer si bé m’han aportat coses que al meu cercle habitual no hauria trobat mai. Meu donat sentiments meravellosos impossibles d’oblidar. Meu fet de pilars, al igual que ho feien demés persones mesos enrrere (J L M). Sou genials.

No és dolor. Ni són llàgrimes. És més bé una espècie de fúria interior que no acabe de lliberar per por. Una por absurda donat que tan sols han sigut cinc mesos lluny de casa. Tan poc importa a la gent com em senta jo? Tan poc digne sóc que hem mereix un tracte infrahumà i despectiu? Així és com sempre tracteu als vostres? Així demostreu un amor de merda que no és amor, que és dolor i que és rancor? Així és com m’escup la vida de la seua suposada cuidadora mà? Així tracta el allà als que som d’ací? Només hi ha hipocresia i supèrbia? Pequeu tots d’arrogància i immundícia? Tan poc feliç puc ser que no trobe mai res enlloc on vaja?

Desconfie de les paraules grans. Desconfie de seguretat, d’amor, d’ajuda, d’amics i d’estima. Vull escapar. Anar-me’n. Perquè no em mereix açó. No em mereix aquest patiment. No em considere dolent. No considere que em tinga que trobar sempre persones dolentes. Vull les meues. Les de sempre. Les que no em fan mal. Les que em cuiden. Hui per hui hem quedaria a la meua casa. Tancat indefinidament.

miércoles, 16 de marzo de 2011

Escribirte

"Se fue la huella que dejabas con tus dedos
se fueron los altares y los credos
las reglas que inventaste con tu amor"

Quería hacerte un poema.
Demostrar que siento por ti.
Hacerte ver que no sólo me dejo llevar por malas palabras.
Comprender que contigo todo se acaba.
Decirte que a tu lado mi cordura queda anestesiada.
Que tu luz me da abrigo y me respalda.
Que tu voz me tranquiliza cuando pierdo la calma.
Que tú eres el calor que me faltaba.

Sin embargo, me ahogo y siento que a esto algo le falta.
¿Qué más dan las otras miradas si tú eres todo por lo que rogaba?
Llanto, lloro, sonrisas cortadas.
Tú me haces volver a sentir todo lo que olvidaba.
Eres mi norte.
Cruzo la frontera por ti para encontrar mi horizonte.

Por poco que te diga.
Por poco que te pida.
Te repito hoy, mañana y todos los días
que persona como tú jamás en esta vida.