València, perdona'm

Ara entenc a Joan Fuster, a Vicent Andrés Estellés, a Mercè Rodoreda, a Joanot Martorell i, perdoneu la meua ignorància i incompetència al referir-me a ell amb aquestes banals paraules, a Jaume I. Ara entenc el que sentien tots plegats quan passejaven pels mateixos carrers que ara contemple jo. Ara sé de la passió amb que es referien a la Terra Mare. Ara sé l’interés d’uns per conquerir-la i fer-la seua, nostra; i també sé de la necessitat d’altres d’expandir-la, no només geogràficament, també cultural i socialment. Sé del marcat èmfasi per descriure-la als llibres i als poemes, i fins i tot a les pintures i escultures. Sé perquè cal fer viure les nostres tradicions i la nostra llengua, la qual no és pas una tradició, sinó que és part intrínseca de la història, de nosaltres.

Em dol i demane disculpes novament si s’evidencia la meua bogeria al vanagloriar la gran ciutat que és València i al referir-me als seus carrers, amplis alguns i estrets i bohemis uns altres, com a glopades d’aire parisenc. Carrers de festa, carrers d’alegria, nens que corren, mares que guaiten i pares que fan matí al bar de la cantonada. Descripció profana si vas a comparar-la amb les mencions dels literats que avui sé ben bé que eren certes: dubte que hagi mai a València dos amants iguals que els d’Estellés, dubte que hi haja cap persona que lluite de la mateixa forma, o més, que ho va fer Fuster, em ric de qui negue que Llull, March, Roig, Valor, Martorell i Rodoreda no han fet res per aquestes terres i clame al cel perdó i indulgència per a aquelles persones que menyspreen la seua terra, perquè no saben certament el significat de les seues barates paraules.

Uns diuen que és una ciutat més, que Barcelona és millor. Benvolguts innocents, no hi ha ciutat, poble, gent ni patrons culturals millors ni pitjors. Cada ciutat enamora d’una forma particular. I saps que una ciutat és més que edificis i carrers quan escoltes al teu interior una reconfortant veu que t’anuncia que tu pertanys a eixe màgic espai, que tot aquest temps estava desitjant vore’t, que delejava vehement retrobar-se amb tu. T’adones alhora que tots aquestos anys estaves equivocat, que tu no buscaves una persona o objecte material. Tu buscaves emocions i sensacions abastables només per a persones que somien i lluiten per aconseguir el que volen. Perdona’m València per aquestes paraules massa grans i perilloses, però tot el que buscava ho he trobat amb tu.

Sentiments vitalicis

Pensava que fora trobaria el meu lloc i una nova vida. Altres aires, altres persones, altre món. Com d’equivocat estava! Què m’han donat els nous carrers? I la tèbia gespa verda? I la fàtua terra promesa? Gairebé nous sentiments. Sentiments trencats.

Temerós i aferrat a la por, caminava amb il·lusió. Mesos després pense que no he triat bé. No he agafat bé el lloc. També, amb el dramatisme ficat ara dintre meu, faig comptes dels moments dels que he gaudit fins ara. Gaudir, de gaudir bé; deixant de banda les meues expectatives ideals. Dels últimes dies fins avui, he disfrutat amb la gent de sempre, amb la meua gent propera de la que tenia por d’oblidar o de quedar-me aferrat a ells.

No tot és negre, ni rosa, ni gris. Fora hi ha gent meravellosa. Gent a la qual agraix per conèixer si bé m’han aportat coses que al meu cercle habitual no hauria trobat mai. Meu donat sentiments meravellosos impossibles d’oblidar. Meu fet de pilars, al igual que ho feien demés persones mesos enrrere (J L M). Sou genials.

No és dolor. Ni són llàgrimes. És més bé una espècie de fúria interior que no acabe de lliberar per por. Una por absurda donat que tan sols han sigut cinc mesos lluny de casa. Tan poc importa a la gent com em senta jo? Tan poc digne sóc que hem mereix un tracte infrahumà i despectiu? Així és com sempre tracteu als vostres? Així demostreu un amor de merda que no és amor, que és dolor i que és rancor? Així és com m’escup la vida de la seua suposada cuidadora mà? Així tracta el allà als que som d’ací? Només hi ha hipocresia i supèrbia? Pequeu tots d’arrogància i immundícia? Tan poc feliç puc ser que no trobe mai res enlloc on vaja?

Desconfie de les paraules grans. Desconfie de seguretat, d’amor, d’ajuda, d’amics i d’estima. Vull escapar. Anar-me’n. Perquè no em mereix açó. No em mereix aquest patiment. No em considere dolent. No considere que em tinga que trobar sempre persones dolentes. Vull les meues. Les de sempre. Les que no em fan mal. Les que em cuiden. Hui per hui hem quedaria a la meua casa. Tancat indefinidament.

Escribirte

"Se fue la huella que dejabas con tus dedos
se fueron los altares y los credos
las reglas que inventaste con tu amor"

Quería hacerte un poema.

Demostrar que siento por ti.

Hacerte ver que no sólo me dejo llevar por malas palabras.

Comprender que contigo todo se acaba.

Decirte que a tu lado mi cordura queda anestesiada.

Que tu luz me da abrigo y me respalda.

Que tu voz me tranquiliza cuando pierdo la calma.

Que tú eres el calor que me faltaba.

Sin embargo, me ahogo y siento que a esto algo le falta.

¿Qué más dan las otras miradas si tú eres todo por lo que rogaba?

Llanto, lloro, sonrisas cortadas.

Tú me haces volver a sentir todo lo que olvidaba.

Eres mi norte.

Cruzo la frontera por ti para encontrar mi horizonte.

Por poco que te diga.

Por poco que te pida.

Te repito hoy, mañana y todos los días

que persona como tú jamás en esta vida.

Bailando en la oscuridad

Noche. Música. Cuerpos. Movimientos. Sudores. Y agua fría… Las luces de la discoteca estaban apagadas pero la música sonaba. Sin inmutarme, yo seguía bailando, movía  mis pies y mis brazos, agitaba la cabeza, me revoloteaba el cabello, bailaba en la oscuridad. No era consciente de mi alrededor, mis amigos no estaban a mi lado. Me encontraba en algún lugar, perdido entre la multitud y la escasa visión que daban las luces de neón de la bola de espejos, ahora encendidas. Mis pantalones ajustados y mi camisa holgada me daban cierta sensación de libertad, sobre todo cuando sonaba algún éxito R&B.

El DJ, eufórico de éxtasis, nicotina y cocaína, acompañaba a su público gritando y saltando. Contemplándolo se encontraban tres chicas jóvenes deseosas de pasión, aceleración y poco freno de mano, que veían en él todas las posibilidades sexuales de la noche. “¡Qué bueno está!” pensaban. Pobre ilusas…

Cuando tocaron las cinco de la mañana llegó un nuevo pinchadiscos para sustituir al hombre actractivo y varonil que provocaba la locura a esas tres jóvenes. Ahora, el DJ con paso firme, seguro y mirada dilatada se abre paso entre la gente, visualiza a una chica morena que lleva un conjunto de tonalidades ocres y marrones, la toma entre sus brazos y la besa. Me besa a mí. Beso robado. Beso querido. Beso soñado. Él era mío.

Que le quiten lo bailao

No se puede quejar. Tras varios años dedicándose a la música, participando en concursos locales e internacionales y con cuatro discos a su espalda, la carrera musical de Lucía Pérez se verá impulsada estos meses debido a que será ella quien represente a España en el Festival de Eurovisión, que se celebra en Düsseldorf, Alemania, el próximo mes de Mayo.

Poco se podía esperar de una final con temas poco acertados y mal asignados a los tres finalistas de “Destino Eurovisión”. Finalmente, Lucía Pérez se hizo con el pasaporte a la ciudad alemana con un 68% de los votos frente a Melissa, que competía con “Eos”, tema de Pablo Pinilla, quien compuso el año pasado “Algo pequeñito”; y el grupo de adolescentes Auryn, que competía con “Volver”, el tema menos anticuado y chorra de los tres que interpretó. La victoria de la lucense se preveía, partiendo del hecho de que en las galas anteriores se había clasificado directamente gracias al voto del público sin tener que someterse así a la decisión del jurado.

Sin embargo, como viene siendo habitual cada año, la gala no se podía desarrollar sin una absurda polémica. ¿De verdad era necesario que Anne Igartiburu incitara al jurado a cambiar sus votaciones, sobre todo a Boris Izaguirre? Las reglas estaban claras y no se entendía la actitud de la presentadora proponiendo al jurado que recapacitara su decisión de otorgar a Lucía la canción “Qué me quiten lo bailao” en lugar de “Abrázame”, composición con la que la propia cantante dijo que se sentía más cómoda al tratarse de una balada.

En estos momentos, circulan por las redes sociales, foros y páginas web, comentarios de los eurofans tildando la decisión de tongo o de que la victoria de Lucía Pérez ha sido consecuencia del voto gallego. Siempre que no gana nuestro artista favorito nos enfadamos, eso es entendible, pero de ahí a calificar la decisión de la audiencia de tongo dista mil quilómetros. En lo referente al voto gallego, dudo que Lucía haya ganado sólo porque en su tierra se han dedicado a votarla masivamente y, en el caso de que así fuese, igual de justo es pues otros años ganó el voto anti-eurovisión, el voto eurofan e incluso el voto gay.

No simpatizo mucho con la canción pero explotándola con algún toque “nacional” o dándole algún aire “folk” con gaitas y versos en gallego, el tema podría ser un bombazo. Además, escuchando las canciones e intérpretes que ya han sido escogidos en otros países no nos podemos quejar: tenemos una gran cantante, todavía por descubrir, y un tema al que, si el ente público y el compositor Rafael Artesero se dejan, se le puede sacar un gran partido.

Mai

Quasi un any després, de vegades tornes a aparèixer. Sembla que em persegueixes, que no t’has oblidat de mi, que et faça falta i que t’empenedeixes del passat. Però no. M’enganye a mi mateixa: tu mai has sentit res per mi, mai t’he preocupat. En cap moment el meu nom ha aparegut pels racons de la teua ment. És més, m’atrevisc a afirmar que mai m’has estimat gens ni mica. Avui, quasi un any després, plore i faig dels records un turment: no hauré viscut un somni i ara, al despertar, m’adone de que mai has format part de la meua vida?

Pensava de tu coses meravelloses i sentia gelosia quan els demés et miraven i et parlaven. Patia d’obsessió. D’una additiva obsessió que em va fer viure experiències mai viscudes. Em vas fer descobrir tot un món de la teua mà. I no només de la teua mà… Molts dies em pregunte què vaig significar jo per a tu i què buscaves tu en mi? Perquè si mai m’has estimat, com sempre ho vas demostrar, què volies? Per quin motiu malgastaves el temps amb mi?

Et notava distant, com si dins de la teua ànima només hi haguera fred, gel i tempesta. Ni tempesta caigué mai sobre mi; mai vàrem discutir, potser signe de l’amor que es professa cada parella però, per a mi eixe signe fou el definitiu i el més dolorós: la no discussió significava indiferència. Sobre mi tu senties indiferència. Mai m’has estimat, tampoc mai has dit a ningú amb un somriure d’afecte que estàvem junts: per a tu no em mereixia ni una cosa ni l’altra. Per a tu jo era una persona infame, indigna de plors i petons, indigna del teu cos i dels teus llavis, indigna de tu.

Et tinc present estos dies i pense contínuament que mai vaig estar amb tu, que mai vas voler res de mi, que mai vas telefonar a ma casa, que mai vas entrar a la meua habitació i que mai ens vam fer més de cinc fotografies junts, una de les quals està baix del meu coixí, perquè jo sí t’estime. Quasi un any després encara ocupes els meus somnis i, malgrat donar-te el gust de fer-t’ho saber, he d’admetre-ho: et necessite.

T’escric desde la llunyania. Bé, exactament no sé si t’escric a tu o a què doncs tampoc mai va existir res. Tot açò és un somni producte de la meua fantasia i del meu desig inassolible d’estar amb tu. Mai seràs conscient del que sentia per tu, per mes ocasions que t’ho vaig fer saber. Mai.